BIOGRAFIA
ANDREU MARTRÓ I FUSTAÑÀ
’Andreu Martró (1941- 2012), era fill de pagès. Aquesta primera i arrelada vivència amb la terra marcarà tota la seva obra posterior i serà un dels tres pilars, juntament amb la família i l’entorn sociocultural, sobre els quals assentarà el plantejament general de la seva producció plàstica. Aquesta identificació primordial i irrenunciable amb la terra queda constantment reflectida en els seus quadres, ja sigui a través del color, de les formes o de les textures.
Les circumstàncies familiars i socials difícils -pròpies de la postguerra- el porten a traslladar-se a Barcelona, tot sol, amb tan sols tretze anys. Fins als dinou, la seva serà una constant temptativa per obrir-se camí, per anar definint els seus propis interessos i per anar esbrossant, dins de la relació humana, aquelles amistats que més l’ajudaran a conèixer-se.
Martró ja despuntà des de petit en el gust pel dibuix. Això s’anà definint i, després d’altres temptatives en el terreny artístic, ingressà a Llotja als dinou anys, amb uns coneixements previs bastant consistents.
Els cursos a l’escola de Llotja tenien un règim obert, i la manca d’un programa concret possibilitava el desenvolupament lliure dels alumnes. Allí l’equip format per Llucià Navarro, Oriol Muntaner, l’escultor Tomàs Bel i l’historiador Josep Maria Garrut, amb el seu tracte humà, estimulaven l’alumne i el deixaven aprendre. Interessat, però, en obtenir una formació més completa ingressà a Belles Arts, sense deixar les possibilitats que li oferia Llotja.La diferència entre ambdues escoles – Belles Arts més rigorosa i Llotja amb un ambient més distès, quasi familiar- donaren a l’aprenentatge d’Andreu Martró una visió molt àmplia. A partir de 1965, es dedicarà professionalment a l’ensenyament de l’expressió plàstica, inicialment amb infants i més tard com a professor de pintura al mateix departament de procediments pictòrics i tècniques murals de Llotja on es graduà el 1969.
1969 és una data important. Es casa amb Mireia Català companya seva a Llotja amb qui en endavant compartiran inquietuds i vivències. Per a ell va ser molt valuós trobar una dona que comprengués el seu treball. La Mireia l’ajudarà a analitzar l’obra, essent el seu punt de referència constant. El seu criteri, d’alguna manera, quedarà a partir d’ara inclòs en la seva producció. Van tenir un fill, en Roger i una filla, l’Elisa.
Martró, com molts dels artistes de la mateixa època, acusarà en aquets anys de la seva joventut l’ambient de contestació que des del camp de l’art i la cultura s’enfronta al darrer franquisme. “La meva primera obra era una obra de rebuig envers una situació social i política molt concreta, i alhora envers unes pautes artístiques, les de l’escola, que considerava massa fredes. L’obra la feia potser més pel fet de contestar que per recrear-m’hi”.
“Treballant en l’informalisme em vaig trobar en un punt en el qual vaig veure que jo particularment hi sentia unes possibilitats parcials i limitades. Jugar amb el domini dels materials i les tècniques, quan hi havia moltes coses dintre meu que lluitaven per sortir, em donava la sensació d’edificar en l’aire, de fer una obra poc sòlida amb elements externs a mi.”
Arribats a aquest punt, Martró descobreix que la seva temàtica ha de ser definitivament representada a través de la figura humana, amb tota la seva complexitat, per tant la dotarà d’un espai i un temps adequat perquè s’expressi a si mateixa fent referència a conceptes particularment ambigus. La preocupació fonamental de l’autor en aquest moment és la de descobrir-se ell mateix a partir de l’obra, comunicar les seves experiències als altres extraient del real els continguts manipulables per l’esperit i possibilitant d’aquesta manera la comunicació a nivell subjectiu amb l’interlocutor”.
Monogràfic Andreu Martró. Editorial el Carme. Vic.
