Crítica

D

’un fons amorf, buit i silenciós, quelcom similar al que degué ésser l’alba del primer dia, sorgeix l’obra d’Andreu Martró. Allò que és mort i allò que és viu es generen, contradictòriament, l’un de l’altre; de la mateixa manera que de l’esplai pla sorgeix l’espai modelat. La matèria manifestant l’esperit; l’esperit en constant realització material.

Arnau Puig, 1976. Presentació al Taller de Picasso.
U

na composició ferma i ajustada; una construcció, a vegades fins i tot escultòrica… Quan els personatges entren a les seves composicions, semblen estàtues de pedra en paisatges imaginaris en una interpretació semi-abstracta. Tot l’ambient agafa un estrany silenci, talment com si el temps s’hagués aturat.

Davensol, 1972. Cultura. Valls.
P

intura d’idees, de metàfores i simbologies recurrents. És per tant una pintura de forta sobrecàrrega subjectiva abstreta en la representació de trànsits anímics que volen ser emblemàtics de l’època que a l’artista li ha tocat viure. Martró construeix formes i figures de rotunda monumentalitat, figures i formes que són com monuments dedicats a aquestes preocupacions que l’embarguen.

R. Santos Torroella, 1977. El Noticiero Universal.
A

ndreu Martró ha deixat de banda les adherències neofiguratives per esdevenir més cerebral, elaborat i definit. A prop de l‘esperit de la pintura metafísica i del dinamisme transformacional dels futuristes, expressa dues realitats gairebé indefinibles: les relacions home- home i els lligams home- espai. Les primeres apareixen monumentals, agegantides, estructurades; les segones, com a context atmosfèric que emmarca amb impenetrable misteri el seu contorn.

D. Giralt-Miracle, 1977.Avui.
E

ls personatges d’en Martró poblen aquest espai evanescent en el qual es vivifiquen els sentits en les seves veus més pures i calladament sonores, nítides en els seu pas pels miralls que van i tornen de l’insondable sentit de la vida, i en el seu pas fan del seu silenci material i físic, quasi palpable, la més estremidora i delicada de les harmonies. El dia en què a aquest artista se li mori el misteri haurem perdut un gran pintor.

Fernando Gutiérrez, 1981. La Vanguardia.
A

lguna vegada vaig creure que l’Andreu Martró havia viatjat a un planeta remot, on homes i dones -més elles que ells- tenien un sentit de l’equilibri intern que ajuda a aconseguir la bellesa de les cares i l’harmonia dels cossos. Els seus personatges no necessiten la paraula per expressar-se, ja que tot ho diuen amb la mirada. No es tracta només de la bellesa física que plasma a les seves figures, sinó de la intel·ligència que posa als seus ulls.

Josep Mª Cadena, 2003. El Periódico i Casa de Cultura St. Quirze del Vallès.
A

la pintura d’Andreu Martró conviuen figura i forma en íntima relació però no vinculades temporalment. L’home com a espècie, com a ens únic i lligat al seu entorn, no només per la vivència, també pel sen­timent. És més potent la imatge sensitiva que ens transmet de l’home com a ànima que de l’home com a persona, en el seu entorn assentat en el buit, en la intemporalitat, lluny d’arribar a patentar-se en alguna cosa concreta, en un moment determinat. Entendre la seva pintura no és identificar-se amb el mode!, ja que és només una referència seqüen­cial, alló que més interessant és l’atmosfera eterna que es troba en l’obra i que irremeiablement existeix, la que ens envolta. Penetra més en la seva ànima, en el sentiment que en la simple plasmació d’una idea o d’un model. El seu concepte és el d’ell mateix i capta l’agut especta­dor capaç de sentir-se com ell Andreu Martró ajuda per mitjà de la seva riquíssima experiència tècnica i colorística a denotar aspectes quasi imperceptibles per a la vista humana, però no per al sentiment. Rela­ciona buit i corporeïtat, ambient i sensació, realitat amb incògnita. Una reflexió pictòricament controlada i anímicament establerta.

Imma Gómez