Crítica
Arnau Puig, 1976. Presentació al Taller de Picasso.D’un fons amorf, buit i silenciós, quelcom similar al que degué ésser l’alba del primer dia, sorgeix l’obra d’Andreu Martró. Allò que és mort i allò que és viu es generen, contradictòriament, l’un de l’altre; de la mateixa manera que de l’esplai pla sorgeix l’espai modelat. La matèria manifestant l’esperit; l’esperit en constant realització material.
Davensol, 1972. Cultura. Valls.Una composició ferma i ajustada; una construcció, a vegades fins i tot escultòrica… Quan els personatges entren a les seves composicions, semblen estàtues de pedra en paisatges imaginaris en una interpretació semi-abstracta. Tot l’ambient agafa un estrany silenci, talment com si el temps s’hagués aturat.
R. Santos Torroella, 1977. El Noticiero Universal.Pintura d’idees, de metàfores i simbologies recurrents. És per tant una pintura de forta sobrecàrrega subjectiva abstreta en la representació de trànsits anímics que volen ser emblemàtics de l’època que a l’artista li ha tocat viure. Martró construeix formes i figures de rotunda monumentalitat, figures i formes que són com monuments dedicats a aquestes preocupacions que l’embarguen.
D. Giralt-Miracle, 1977.Avui.Andreu Martró ha deixat de banda les adherències neofiguratives per esdevenir més cerebral, elaborat i definit. A prop de l‘esperit de la pintura metafísica i del dinamisme transformacional dels futuristes, expressa dues realitats gairebé indefinibles: les relacions home- home i els lligams home- espai. Les primeres apareixen monumentals, agegantides, estructurades; les segones, com a context atmosfèric que emmarca amb impenetrable misteri el seu contorn.
Fernando Gutiérrez, 1981. La Vanguardia.Els personatges d’en Martró poblen aquest espai evanescent en el qual es vivifiquen els sentits en les seves veus més pures i calladament sonores, nítides en els seu pas pels miralls que van i tornen de l’insondable sentit de la vida, i en el seu pas fan del seu silenci material i físic, quasi palpable, la més estremidora i delicada de les harmonies. El dia en què a aquest artista se li mori el misteri haurem perdut un gran pintor.
Josep Mª Cadena, 2003. El Periódico i Casa de Cultura St. Quirze del Vallès.Alguna vegada vaig creure que l’Andreu Martró havia viatjat a un planeta remot, on homes i dones -més elles que ells- tenien un sentit de l’equilibri intern que ajuda a aconseguir la bellesa de les cares i l’harmonia dels cossos. Els seus personatges no necessiten la paraula per expressar-se, ja que tot ho diuen amb la mirada. No es tracta només de la bellesa física que plasma a les seves figures, sinó de la intel·ligència que posa als seus ulls.
Imma GómezAla pintura d’Andreu Martró conviuen figura i forma en íntima relació però no vinculades temporalment. L’home com a espècie, com a ens únic i lligat al seu entorn, no només per la vivència, també pel sentiment. És més potent la imatge sensitiva que ens transmet de l’home com a ànima que de l’home com a persona, en el seu entorn assentat en el buit, en la intemporalitat, lluny d’arribar a patentar-se en alguna cosa concreta, en un moment determinat. Entendre la seva pintura no és identificar-se amb el mode!, ja que és només una referència seqüencial, alló que més interessant és l’atmosfera eterna que es troba en l’obra i que irremeiablement existeix, la que ens envolta. Penetra més en la seva ànima, en el sentiment que en la simple plasmació d’una idea o d’un model. El seu concepte és el d’ell mateix i capta l’agut espectador capaç de sentir-se com ell Andreu Martró ajuda per mitjà de la seva riquíssima experiència tècnica i colorística a denotar aspectes quasi imperceptibles per a la vista humana, però no per al sentiment. Relaciona buit i corporeïtat, ambient i sensació, realitat amb incògnita. Una reflexió pictòricament controlada i anímicament establerta.